Puedes descargar la entrevista haciendo clic aquí.
El doctor Ramón Vila-Rovira, un dels pioners en cirurgia plàstica, reparadora i estètica, va oferir a Girona un col.loqui sobre rejoveniment, amb el títol «Com rejovenir envellint amb gràcia».
Hi pot haver ètica sense cirurgia estètica?
La cirurgia estètica només es una eina. Com altres avenços la podem utilitzar si volem, però un pot ser feliç i pot ser bona persona sense cirurgia estètica.
La crisi ha posat l’aspecte estètic darrere d’altres prioritats?
Sí, però unes orelles o un nas massa grossos, un pit excessiu, poden ser problemes seriosos i una prioritat. La cirurgia estètica ha d’equilibrar l’estat interior i l’exterior.
Vull arribar als 120 anys. Per on començo?
Per creure’s que és possible. Després, moure cada dia tots els músculs del cos, no només caminar. Utilitzar l’alimentació com si fos un medicament: menys pastilles i menys metges. Exercici físic i alimentació són el més important.
I l’excercici no físic?
L’excercici mental també: fer puzles, utilitzar l’ordinador…
I ja està?
Una cosa més: saber riure. Els que viuen més de cent anys són persones que riuen molt, gent que té vida social.
I podré seguir amb els meus vicis?
(He, he) Si li agraden els vicis, practiqui’ls, però amb moderació. Els vicis tòxics com el tabac, no. Aquests els ha d’eliminar si vol arribar als 120.
Un seu col.lega, el doctor Troy, deia que la cirurgia estètica morirà quan la gent es fixi més en l’interior que en l’exterior de les persones. «O sigui, mai», afegia.
L’exterior sempre ha sigut important, ja Cleopatra es cuidava molt. Però malament rai si ets molt guapo per fora i lleig per dins. Què és més important? Són dues parts del mateix, tot ha d’estar bé.
El Viagra ha fet més l’eterna juventut que dècades de cirurgia estètica?
Home, el Viagra i el Cialis fan sentir els homes més joven, i em sembla fantàstic.
El futur de l’estètica passa per la manipulació genètica?
Com el de tota la medicina. Avui parlem de viure 120 anys i aviat hi haurà gent que ho superarà. Arribarà un moment que ens autoregenerarem, com la cua d’una sargantana.
Audrey de Brey augura que aviat viurem mil anys.
Ho sé, i crec que hi arribarem. Ara bé, això provocarà molts problemes socials: què farem en un món amb tanta gent, si actualment ja tenim problemes? De moment em conformo amb els 120 anys, que s’hi pot arribar.
